Camino II

Hola família (en termes amplis),

avuí he arribat a Agés, petit poble de provincia de Burgos. Em paro davant d'un edifici amb la porta tancada que sembla ser l'alberg municipal pels cartells que te enganxats. A certa distància veig un habitant del poble no-fent-res. Li pregunto:

-Es este el albergue?

I em pregunta:

-Está abierta la puerta?

I li dic:

-No

I em respon:

-Entonces, no.

Efectivament amics, em trobo a escassos 2 km de la vil.la d'Atapuerca i la seva personalitat es deixa veure en els vilatans d'Agés, que bé podríem considerar ja atapuercos. Encara espero que Ortega i Pacheco apareguin per la cantonada.

Per arribar fins aquí he passat per pobles de nom poètic com Puente La Reina (no Puente-de-la-Reina, sinó Puente la reina), Logroño (no és tan xunga com algú de vatros em va dir però s'ha de reconèixer que el millor és el carrer Laurel i els seus bars de tapes. Per desgràcia, obren només migdies i vespres), Santo Domingo de la Calzada, Nájera o el curiós poble de Grañén. Curiós, de fet, per l'alberg parroquial de filosdsofia hippie (dormitoris amb colchonetes a terra, sopar comunitari, donatiu per a dormir, sopar i esmorzar, horaris flexibles i estona de reflexió al cor de l'esglesia –a la qual tenen accés directe, pero sense poder arribar a l'església, ja que el cura ha posat alarma amb contacte directe amb la guardia civil– després de sopar, a les 9). 

Aquest teclat és una merda, així que vaig acabant:

A mesura que avancem el paisatge es fa més àrid i inhòspit i es fa impossible caminar més enllà de les 2 de la tarda. El paisatge influeix en el caràcter i -parafrassejant Pla- la cuina és el paisatge posat al plat: poc a poc el les persones que em trobo tenen un cor més senzill (la dita més coneguda de Logroño és "tiene los cojones más grandes que el caballo de Espartero". No fa falta dir més), un accent mes complicat i la gastronomia s'allunya de lo tecnoemocional. Parlo en conya, clar... Però, certament, queden lluny els pintxos, els vins de la Rioja, els chuletones, el bacallà... Influeix el fet que els meus amics vascos –guies espirituals a les vascongades– han marxat.

Per als que no vau rebre el primer mail, el trobareu més abaix. Si a algú no li agrada rebre coses, m'ho diu i l'elimino.

manel

Camino de Santiago 2009

He pensat que, passat un any, potser era interessant publicar (sona pedant... interessant per a qui?) els mails que vaig anar enviant durant el meu guateque caminil. Començo de forma cronològia (és clar):

28-7-2009

Hola Gent, escric des del camino. Estella (Navarra), concretament . He fet uns 90 km, ja. 

Ho dic pq hi ha alguns de vosaltres que encara no heu mostrat el més mínim interès (cabrons) per la meva salut. S'ha de dir que altres sí, i altres potser no sabien que m'he tornat boig per passar-me 6 hores sota un sol inclement i llevar-me a les sis del matí every day. En aquells moments ploro i penso en l'aire condicionat que he deixat acabat d'arreglar al pis... Pq així és la vida del caminante, senyors. Ahí es nada, con un par! Ni ampolles ni pajares ni cremades a la pell. Això és per nenes, guiris i gent sense personalitat.

 

Aquí està ple de catalans, us sorpren? Se'n podria fer una graellada i ningú ens trobaria a faltar. O sabó, o botons... I guiris que van fets un cromo el segon dia: vestits per anar a l'Everest,  coixos, cremats, amb el bastó arrepenjant-se com si fossin indigents... Un panorama.

 

El tema jalo, doncs guai, suposo: Chuletones (alguns de vosaltres ja els heu tastat amb mi), vins de Navarra, sidra, pimientos del piquillo, ajoarriero, cuajada, pochas estofades amb guindilla, verdures de la huerta navarra. A vore si avuí podem fer uns cardos amb almendras. De diari no n'hi ha pero sí una referència exhaustiva de locals recomanables. I només duc 4 dies! 

 

Els propers dies prometen ser durs. SOBREVIVIREEEEE

 

no n'hi per tant...

 

manel   

Pederàstia i cuina

"El cuiner-pederasta de La Riera uneix dues gran obsessions nacionals: per una banda la pederàsita, per l'altra, la cuina."
Sergi Pàmies, a El Món a RAC1

Reflexions sobre el passat

Mi grado de frustración es siempre ambiguo,

Y las cosas que más me gustan siempre me hacen llorar.

Mi infancia ha sido tan larga que nunca acaba de terminar,

Y sigo sin encontrar algo que me divierta de verdad.

JUGAR CON LOS COCHES - LOS PIRATAS