Remeto a un post passat (dels primers) en què parlava de l'importància dels objectes.
En aquesta ocasió em contradic (o matiso) aquest post davant dels últims esdeveniment de Can Guirado.
Sense previ avís (no hi ha manera de què ningú avisi, de fet) a les 5 de la matinada del día 23 de desembre es va calar foc a l'habitació on dormen els iaios i es va anar escampant per tota aquella part de la casa: passadís, habitació de la Berta, Habitació de la Iaia, bany, cuina i menjador.
Si una cosa és segura és que per sobre dels objectes estan les persones i, per sort, no va haver-hi ni baixes ni ferits.
Encara que no se saben les causes segures del foc, segurament no va ser produït per un arrebat de passió entre els meus avis (petons als dos).
En tot cas, em sembla adient linkar-vos la següent cançó del Planetas, cronistes de la vida, a Spotify:
ALEGRÍAS DEL INCENDIO
Tot cercant una causa més plausible, m'han vingut a la ment les sàbies paraules del sabi policia de la tele quan deia la policia científica lo está investigando... Pero seguro que va a ser el brasero.
Enguany, celebrarem la nit de Nadal a cals avis, sans i estalvis.
Bon Nadal a tots.
jueves, 24 de diciembre de 2009
miércoles, 23 de diciembre de 2009
Què Ha Passat?
You used to be all right
What happened?
Did the cat get your tongue?
Did your string come undone?
Radiohead
lunes, 14 de diciembre de 2009
martes, 8 de diciembre de 2009
domingo, 6 de diciembre de 2009
sábado, 28 de noviembre de 2009
Me'n vaig...
–Me'n vaig. Si truca la Minnie li dieu que he anat al Polo Grounds.
–Avi, la Minie és morta des de fa 20 anys.
–No t'ho discuteixo. Però si truca, li ho dieu.
L'Avi de Everyone says I love you
–Avi, la Minie és morta des de fa 20 anys.
–No t'ho discuteixo. Però si truca, li ho dieu.
L'Avi de Everyone says I love you
martes, 24 de noviembre de 2009
Vamos a Contar mentiras...
Ahora que vamos despacio vamos a contar mentiras:
Por el mar corren las liebres, por el monte las sardinas
Salí de mi campamento con hambre de seis semanas
Me encontré con un ciruelo cargadito de manzanas
Empezé a tirarle piedras y caían avellanas
Con el ruido de las nueces salió el amo del peral
Chiquillos no tireis piedras que no és mío el melonar
Que es de una pobre señora que habita en el Escorial
Tralará...
No sé perquè però aquesta cançó m'emociona molt
Por el mar corren las liebres, por el monte las sardinas
Salí de mi campamento con hambre de seis semanas
Me encontré con un ciruelo cargadito de manzanas
Empezé a tirarle piedras y caían avellanas
Con el ruido de las nueces salió el amo del peral
Chiquillos no tireis piedras que no és mío el melonar
Que es de una pobre señora que habita en el Escorial
Tralará...
No sé perquè però aquesta cançó m'emociona molt
lunes, 23 de noviembre de 2009
miércoles, 18 de noviembre de 2009
FALLING DOWN
You forget all the roses, don’t come around on sunday
You’re falling down, falling down
Tom Waits
VIDEO
You’re falling down, falling down
Tom Waits
VIDEO
domingo, 15 de noviembre de 2009
viernes, 13 de noviembre de 2009
martes, 10 de noviembre de 2009
Yo soy solero...
-Yo soy soltero. Y eso es muy importante.
-Porqué es usted soltero?
-Porque no creo que nadie me hubiera hecho caso.
-Pero usted ha mirado a las señoritas que pasaban por la calle con una cierta estimación admirativa.
-Si, precisamente porque pasaban por la calle.
Josep Pla
-Porqué es usted soltero?
-Porque no creo que nadie me hubiera hecho caso.
-Pero usted ha mirado a las señoritas que pasaban por la calle con una cierta estimación admirativa.
-Si, precisamente porque pasaban por la calle.
Josep Pla
La ironía...
La ironía es la imposibilidad de decir nada. No hay mas remedio que convertirse en un irónico si no se puede escribir nada.
Josep Pla
VIDEO
Josep Pla
VIDEO
domingo, 8 de noviembre de 2009
No hay que avergonzarse...
No hay que avergonzarse de llevar una pena
si también dejas sitio para otras cosas.
"Bubbles" a The Wire
miércoles, 4 de noviembre de 2009
martes, 3 de noviembre de 2009
Buenas Noches...
Vamos a decirle buenas noches a todos:
Buenas noches luna
Buenas noches estrellas
Buenas noches polis
Buenas noches drogadictos
Buenas noches camellos
Buenas noches prostitutas
Buenas noches timadores
Buenas noches a todos
Buenas noches a todos y a cada uno
Detectiu Shakima Greggs a The Wire
Buenas noches luna
Buenas noches estrellas
Buenas noches polis
Buenas noches drogadictos
Buenas noches camellos
Buenas noches prostitutas
Buenas noches timadores
Buenas noches a todos
Buenas noches a todos y a cada uno
Detectiu Shakima Greggs a The Wire
sábado, 31 de octubre de 2009
martes, 27 de octubre de 2009
sábado, 24 de octubre de 2009
En Occidente...
En Occidente, los muertos son la materia más inoportuna que quepa imaginar
Nigel Barley
Bailaré sobre la tumba
Nigel Barley
Bailaré sobre la tumba
miércoles, 21 de octubre de 2009
lunes, 19 de octubre de 2009
sábado, 17 de octubre de 2009
viernes, 16 de octubre de 2009
miércoles, 14 de octubre de 2009
martes, 13 de octubre de 2009
Per a oblidar...
Necessitem:
Un got
Aigua
Un record
Procediment:
Agafeu un got ple de líquid. Agafeu un record qualsevol i ofegueu-lo dins. Deixeu-lo, com a mínim, 5 minuts per a que el record quedi totalment oblidat.
Un got
Aigua
Un record
Procediment:
Agafeu un got ple de líquid. Agafeu un record qualsevol i ofegueu-lo dins. Deixeu-lo, com a mínim, 5 minuts per a que el record quedi totalment oblidat.
sábado, 10 de octubre de 2009
viernes, 9 de octubre de 2009
miércoles, 7 de octubre de 2009
martes, 6 de octubre de 2009
lunes, 5 de octubre de 2009
viernes, 2 de octubre de 2009
jueves, 1 de octubre de 2009
martes, 29 de septiembre de 2009
Temps, objectes, records, persones, pèrdues...
Al funeral de la meva Iaia Lluïsa havia de fer un petit discurs ja que es va decidir que no es faria missa i que seria una cosa senzilla.
A últim moment no vaig ser capaç per motius òbvis, però també perquè, intentant organitzar les idees que volia expressar, em vaig adonar de coses que fem, que parlen de mi i que expressen bastant bé les inseguretats de les persones. En tot cas, em sembla que el que volia dir és digne de menció o per això ho exposo en aquest blog, que em sembla el lloc adecuat:
Aquest rellotge va estar a la tauleta de nit de la meva avia durant els últims (quasi) 20 anys.
Jo tinc consciència d'haver-lo vist sempre i, últimament, la Iaia inclús se'l feia dur al menjador. Sempre havia tingut un control precís de l'hora i, en els útims temps, que ja no ho controlava tot, sembla que li agradava mirar l'hora constantment, inclús a mitja nit (se'l feia posar a la tauleta mirant al llit).
el dia que va morir em vaig fixar en el rellotge: no anava a l'hora. La Berta, la cuidadora de la Iaia, era allí i li ho vaig dir. Em va respondre:
-Hace ya algun tiempo que no funciona bien, se retrasa.
No vaig poder evitar de fer un paral.lelisme entre el rellotge (objecte que jo associava a la meva iaia i a la seva habitació) amb ella mateixa.
Els objectes, i les persones, arriba un moment que deixen de funcionar bé i es retrassen, o no poden caminar bé, o perden les coses... Al final, se'ls acaben les piles. Amb les persones ja sabem què se'n fa i amb els objectes, generalment es llencen.
Però com molts saben jo tinc tendència a guardar coses que es consideren inútils. Podríem dir que pateixo un Síndome de Diògenes socialment acceptable. Vaig decidir que em quedaria aquell rellotge i, de cop, vaig pensar que no seria el primer rellotge que guardo amb mi i que no serveix per a res.
Com aquest rellotge de butxaca que la Quimeta em va regalar quan vaig fer 18 anys, amb la seva cadena i el meu nom grabat. Va quedar literalment destrossat, sense agulles i la tapa que cau. Però en vaig fer ús, em duu records i és un regal. Així doncs, el guardo.
I després vaig recordar també que, més o menys en el mateix moment, la Iaia em va donar aquest altre rellotge de butxaca, antic i de corda, que va ser del meu Iaio Marcial, a qui no vaig conèixer, però de qui ara tinc: una cosa que va dur a la seva butxaca, que li feia corda, on hi mirava l'hora, que li permetia jugar amb les mans... És un Roskopf, un rellotge senzill per l'època, com si parlessin ara d'un Swatch. Tampoc funciona i te el vidre trencat.
I parlant de Swatch, vaig recordar que, per algun lloc, guardo també un rellotge de butxaca sense agulles que em va donar la mama i que vaig dur bastant de temps després que li caiguessin les agulles.
Fa ja uns anys els rellotges van caure en desús pels mòvils. I de fet, guardo tots els que he tingut... I amb tots ells guardo moltes altres coses: sabates velles, samarretes, llibres i llibretes, postals, sobres, fulls de dibuixos i escrits, meus i d'altres, cintes de casette, CD's originals i grabats, caixetes, claus que ja no obren res, fotografies que mai miro, clauers, moneders, cafeteres que ja no tiren, acreditacions de feines passades, entrades de concerts, objectes que s'han deixat persones que potser fa anys que no veig, antigues agendes d'estudiant, apunts... I, per suposat, els SMS de dins de tots els mails. En definitiva coses inútils però importantíssimes.
Perquè els objectes són importants, depèn de com es miri i del què hi projectem. Guardar un objecte que no funciona no té menys sentit que enterrar una persona amb tots els honors i esforços.
Un simple bolígraf amb dibuixos del museu Pessoa, que ara tinc davant meu, em recorda qui me'l va regalar, em recorda Lisboa, em recorda les vegades que l'he dut a sobre, les vegades que l'he vist cada cop que m'he assegut en aquesta cadira, les vegades que he pensat que l'havia perdut i les vegades que he pensat en l'angoixa que seria perdre'l. Possiblement algun dia el perdré, pero mentrestant, aquí el tinc per mirar-lo, agafar-lo i recordar. Aprofitem mentres el tinguem. O, com deia aquell: Carpe Diem!
A últim moment no vaig ser capaç per motius òbvis, però també perquè, intentant organitzar les idees que volia expressar, em vaig adonar de coses que fem, que parlen de mi i que expressen bastant bé les inseguretats de les persones. En tot cas, em sembla que el que volia dir és digne de menció o per això ho exposo en aquest blog, que em sembla el lloc adecuat:
Aquest rellotge va estar a la tauleta de nit de la meva avia durant els últims (quasi) 20 anys.
el dia que va morir em vaig fixar en el rellotge: no anava a l'hora. La Berta, la cuidadora de la Iaia, era allí i li ho vaig dir. Em va respondre:
-Hace ya algun tiempo que no funciona bien, se retrasa.
No vaig poder evitar de fer un paral.lelisme entre el rellotge (objecte que jo associava a la meva iaia i a la seva habitació) amb ella mateixa.
Els objectes, i les persones, arriba un moment que deixen de funcionar bé i es retrassen, o no poden caminar bé, o perden les coses... Al final, se'ls acaben les piles. Amb les persones ja sabem què se'n fa i amb els objectes, generalment es llencen.
Però com molts saben jo tinc tendència a guardar coses que es consideren inútils. Podríem dir que pateixo un Síndome de Diògenes socialment acceptable. Vaig decidir que em quedaria aquell rellotge i, de cop, vaig pensar que no seria el primer rellotge que guardo amb mi i que no serveix per a res.
I parlant de Swatch, vaig recordar que, per algun lloc, guardo també un rellotge de butxaca sense agulles que em va donar la mama i que vaig dur bastant de temps després que li caiguessin les agulles.
Fa ja uns anys els rellotges van caure en desús pels mòvils. I de fet, guardo tots els que he tingut... I amb tots ells guardo moltes altres coses: sabates velles, samarretes, llibres i llibretes, postals, sobres, fulls de dibuixos i escrits, meus i d'altres, cintes de casette, CD's originals i grabats, caixetes, claus que ja no obren res, fotografies que mai miro, clauers, moneders, cafeteres que ja no tiren, acreditacions de feines passades, entrades de concerts, objectes que s'han deixat persones que potser fa anys que no veig, antigues agendes d'estudiant, apunts... I, per suposat, els SMS de dins de tots els mails. En definitiva coses inútils però importantíssimes.Perquè els objectes són importants, depèn de com es miri i del què hi projectem. Guardar un objecte que no funciona no té menys sentit que enterrar una persona amb tots els honors i esforços.
Un simple bolígraf amb dibuixos del museu Pessoa, que ara tinc davant meu, em recorda qui me'l va regalar, em recorda Lisboa, em recorda les vegades que l'he dut a sobre, les vegades que l'he vist cada cop que m'he assegut en aquesta cadira, les vegades que he pensat que l'havia perdut i les vegades que he pensat en l'angoixa que seria perdre'l. Possiblement algun dia el perdré, pero mentrestant, aquí el tinc per mirar-lo, agafar-lo i recordar. Aprofitem mentres el tinguem. O, com deia aquell: Carpe Diem!
jueves, 24 de septiembre de 2009
miércoles, 23 de septiembre de 2009
.jpg)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)