A últim moment no vaig ser capaç per motius òbvis, però també perquè, intentant organitzar les idees que volia expressar, em vaig adonar de coses que fem, que parlen de mi i que expressen bastant bé les inseguretats de les persones. En tot cas, em sembla que el que volia dir és digne de menció o per això ho exposo en aquest blog, que em sembla el lloc adecuat:
Aquest rellotge va estar a la tauleta de nit de la meva avia durant els últims (quasi) 20 anys.
el dia que va morir em vaig fixar en el rellotge: no anava a l'hora. La Berta, la cuidadora de la Iaia, era allí i li ho vaig dir. Em va respondre:
-Hace ya algun tiempo que no funciona bien, se retrasa.
No vaig poder evitar de fer un paral.lelisme entre el rellotge (objecte que jo associava a la meva iaia i a la seva habitació) amb ella mateixa.
Els objectes, i les persones, arriba un moment que deixen de funcionar bé i es retrassen, o no poden caminar bé, o perden les coses... Al final, se'ls acaben les piles. Amb les persones ja sabem què se'n fa i amb els objectes, generalment es llencen.
Però com molts saben jo tinc tendència a guardar coses que es consideren inútils. Podríem dir que pateixo un Síndome de Diògenes socialment acceptable. Vaig decidir que em quedaria aquell rellotge i, de cop, vaig pensar que no seria el primer rellotge que guardo amb mi i que no serveix per a res.
I parlant de Swatch, vaig recordar que, per algun lloc, guardo també un rellotge de butxaca sense agulles que em va donar la mama i que vaig dur bastant de temps després que li caiguessin les agulles.
Fa ja uns anys els rellotges van caure en desús pels mòvils. I de fet, guardo tots els que he tingut... I amb tots ells guardo moltes altres coses: sabates velles, samarretes, llibres i llibretes, postals, sobres, fulls de dibuixos i escrits, meus i d'altres, cintes de casette, CD's originals i grabats, caixetes, claus que ja no obren res, fotografies que mai miro, clauers, moneders, cafeteres que ja no tiren, acreditacions de feines passades, entrades de concerts, objectes que s'han deixat persones que potser fa anys que no veig, antigues agendes d'estudiant, apunts... I, per suposat, els SMS de dins de tots els mails. En definitiva coses inútils però importantíssimes.Perquè els objectes són importants, depèn de com es miri i del què hi projectem. Guardar un objecte que no funciona no té menys sentit que enterrar una persona amb tots els honors i esforços.
Un simple bolígraf amb dibuixos del museu Pessoa, que ara tinc davant meu, em recorda qui me'l va regalar, em recorda Lisboa, em recorda les vegades que l'he dut a sobre, les vegades que l'he vist cada cop que m'he assegut en aquesta cadira, les vegades que he pensat que l'havia perdut i les vegades que he pensat en l'angoixa que seria perdre'l. Possiblement algun dia el perdré, pero mentrestant, aquí el tinc per mirar-lo, agafar-lo i recordar. Aprofitem mentres el tinguem. O, com deia aquell: Carpe Diem!
.jpg)
